Es diu que el protestantisme és un dels moviments, no sols religiosos sinó també intel·lectuals, que més han influït en el desenvolupament de la cultura occidental. Encara que en termes històrics la revolta sociocultural del protestantisme se situa als segles XV i XVI, el seu inici i el seu desenvolupament parteixen del que s'anomena l'esdeveniment de Pentecosta, és a dir, el naixement de la primera església cristiana a Jerusalem al primer segle de la nostra era.

El cristianisme va créixer espectacularment fins arribar aviat a les fronteres de l'imperi romà, en bona part, gràcies al zel missioner dels primers cristians, encara que hi va haver també certs factors externs que van ajudar a la seva propagació com les bones vies terrestres i marítimes existents per les quals no només circulaven legions i mercaderies sinó també idees i el grec (i també llatí) com a vehicle de comunicació essencial entre les diferents cultures.

Les primeres comunitats cristianes es reunien amb senzillesa a cases particulars mogudes pels ensenyaments del Nou Testament (NT). Eren dirigides per preveres (= ancians) i diaques (= servidors). Amb el pas del temps, quan en una ciutat es constituïen diverses comunitats, la seva supervisió era a càrrec d'un bisbe (= vigilant). Al s. II aquesta cura es va ampliar fins a abastar ciutats i territoris sencers donant lloc als anomenats "patriarcats". Tota aquesta graduació va ser resultat del costum, ja que al NT mai no se supedita una responsabilitat a l'altra, sinó era termes sinònims.

Així arribem fins a l'any 313, data que marca una fita històrica important: el cristianisme passa a ser reconegut per l'estat en promulgar l'emperador Constantí l'edicte de tolerància de Milà. L'Església passa a rebre tracte de favor i de mica en mica, per desgràcia, es van cohesionant el tron i l'altar.

Amb el pas dels anys va augmentar la degradació de la vida religiosa i l'absolutisme de la jerarquia. Una vegada i una altra van sorgir veus crítiques amb ànims renovadors a Espanya i altres llocs que serien silenciades amb implacable contundència. Però una d'aquestes veus aconsegueix calar profundament a la vida religiosa del Renaixement europeu: Martín Lutero, qui, juntament amb molts altres, va donar lloc a l'anomenada "Reforma Protestant" a la catòlica romana Europa (Espanya inclosa).

Aquesta reforma va significar una volta a les mateixes fonts del cristianisme, al missatge autèntic de Jesús salvant segles de tradicions i de rituals - moltes de les quals encara avui perduren.

"Només Crist, només la Gràcia i només l'Escriptura", aquest va ser el seu lema, que significa que l'home és excepte només per creure en Crist, només per la Gràcia de Déu com a favor lliure que Ell em dóna i no per les meves bones obres i que La Bíblia és l'única autoritat per a la fe i la vida cristiana i no pas la Tradició ni altres ensenyaments. De fet, un dels grans èxits de la Reforma va ser la divulgació i la traducció a les llengües populars de les Sagrades Escriptures.

Reformistes a Espanya

El mateix any en què Luter publica les seves famoses 95 Tesis arriben ràpidament a Espanya les notícies d'aquest esdeveniment i ja el 1519 un important carregament de tractats i llibres (2 tones) és descobert per la Inquisició en un port del País Basc. Molts dels reformistes espanyols van ser destacats intel·lectuals del seu dia, humanistes, nobles i religiosos molt propers a la cort de Carles I com a Pedro de Lerma, canceller de la Universitat d'Alcalá; Juan de Vergara, traductor de la Bíblia Políglota Complutense; Alfons de Valdés, secretari de l'emperador; Juan de Valdés, germà de l'anterior i eminent literat o el Doctor Egidio, canonge magistral pel capítol de Sevilla i bisbe de Tortosa.

Aquests són alguns noms il·lustres que procedeixen dels registres de la Inquisició, però n'hi va haver també molts altres entre mestres, comerciants i clergues que van haver d'exiliar-se per les principals ciutats europees.

I mentre a Europa s'avançava cap a la primera llibertat religiosa, vivint amb entusiasme un dels esdeveniments més revolucionaris al camp espiritual, social i econòmic a Espanya.

Alguns historiadors han arribat a dir que tant la Inquisició com l'ordre jesuïta d'Ignasi de Loiola van desplegar una xarxa tan eficaç d'espionatge i de repressió que va ser impossible de sobreviure (fins a 9 bisbes van ser processats per luterans!). Tampoc hi va haver pietat a poblets de la nostra comarca tarragonina com són Cambrils, Montblanc, Valls i Vila-Rodona.

Segle XIX

Haurem d'esperar fins al segle XIX per tornar a veure el cristianisme evangèlic a Espanya. El moviment de gent i d'idees que van ocasionar les guerres napoleòniques (anticlericalisme i liberalisme) van donar pas de mica en mica a la tolerància.

El 1812 es promulguen les Corts de Cadis, prohibint-se la Inquisició i expulsant-se (encara que per poc temps) als jesuïtes. La revolució de 1868 (la 1ª República) va portar amb si una nova Constitució que va permetre la llibertat de cultes als estrangers, però permetent que els espanyols poguessin pensar de manera diferent de la religió catòlica romana. Aprofitant aquest intermitent període de llibertats polítiques van arribar missioners europeus, principalment anglesos, que van fundar petites esglésies evangèliques per tot el país i van desenvolupar una important tasca social (escoles, hospitals…). Una de les tasques conjuntes més significatives que van dur a terme evangèlics espanyols i estrangers va ser la distribució massiva de la Bíblia. Malgrat tot, la intolerància i l'empresonament de protestants va subsistir durant llargs anys, sent el cas Matamoros el més sonat a la premsa europea de llavors per les seves repercussions internacionals.

Manuel Matamoros, de Lepe, progressista d'idees i oficial de l'exèrcit, va conèixer l'evangeli a Gibraltar i es va integrar a l'església evangèlica de Màlaga. Va ser arrestat a Barcelona el 1860 sense cap altra causa que la de ser protestant. Aquests processos van traspassar les nostres fronteres i van provocar el rebuig de la societat europea que va fer una delegació formada per diplomàtics d'Àustria, Baviera, Dinamarca, Anglaterra, França, Holanda, Prússia, Suïssa i Suècia a Madrid per demanar l'indult. La reina Isabel II va rebutjar l'audiència, però va accedir a rebaixar la pena de cadena perpètua al desterrament en galeres. Finalment, Matamoros, després de tres anys de presó, va aconseguir ser alliberat i va morir poc després a conseqüència d'una malaltia contreta a la presó de Granada.

El cristianisme a Tarragona al segleXIX

També les nostres ciutats i pobles del Camp de Tarragona i el Baix Camp van ser sembrats amb Nous Testaments i Bíblies per mitjà de colportors (venedors ambulants).L'1 d'abril de 1876 va arribar a Reus el primer pastor: Antonio Martínez de Castella, granadí, fill de família acomodada de metges. Martínez va establir la primera església i un col·legi evangèlic que aplicava els mètodes pedagògics europeus més avançats al servei dels més pobres. Va funcionar ininterrompudament durant 60 anys fins a ser clausurat pel franquisme durant la Guerra Civil. Darrere seu van venir molts altres que van seguir sembrant l'evangeli a les nostres comarques i obrint noves esglésies evangèliques a Tarragona, Reus, Valls, Amposta, Roquetes, El Vendrell i Salou. Avui els temps d'intolerància han estat superats i en el marc de la Constitució de 1978 la llibertat religiosa a l'Estat espanyol és promulgada.